© Mondigromax | info@mondigromax.com | Barcelona | Text legal
---

Español

Català

English

Français

Deutsch

Síntesi argumental i llibret

La cabeza del Bautista, òpera en un acte i vuit escenes d’Enric Palomar sobre el text homònim del «melodrama para marionetas» de Ramón María del Valle-Inclán, adaptat per Carlos Wagner, s’estrena al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 20 d’abril de 2009 sota la direcció escènica del mateix Carlos Wagner i direcció musical de Josep Caballé. L’òpera segueix bàsicament l’obra de Valle-Inclán inclosa en el Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte, amb algunes petites supressions, però integra a l’escena una sèrie de cançons i tonades populars, només esbossades a l’original, que comporten la incorporació, a més de la rondalla de mossos ja assenyalada per Valle, d’un cor mixt entre els parroquians i de la figura del Ciego i del seu mosso, personatges d'El embrujado, una altra peça del Retablo de la avaricia, la lujuria y la muerte. La introducció es basa en el poema Rosa de llamas de Valle-Inclán.

Introducció
A tall d’obertura, l’òpera s’inicia amb un cant coral, que anuncia una cruenta tragèdia provocada per l’afany de venjança i de diners de la víctima.

Escena primera
Al cafè de billars, propietat de Don Igi el Indiano o Gachupín –dit així perquè ha fet fortuna a les Amèriques–, una nit estelada alguns parroquians juguen al billar i els mossos trempen guitarres i assagen càntics per a la ronda nocturna.

Escena segona
Entra el Ciego de Gondar, que els presents consideren unànimement un personatge maligne i desvergonyit, que canta una copla, «En Quintán de Castro Lés», corejat pel mosso que l’acompanya i guia. Don Igi el tracta amb duresa i el cec canta ara una melopea sobre la desgràcia de ser pobre de solemnitat, que el cor acompanya. Així, el monòleg del cec teixeix una mena de profecia oracle en relació amb els esdeveniments futurs. Don Igi, la Pepona (la seva amant) i els parroquians del bar el fan fora de mala manera.

Escena tercera
Apareix el Jándalo, un jove ben plantat que ha arribat a cavall i que afirma ser foraster, dir-se Alberto Saco i haver recorregut tot Amèrica. El Jándalo aviat inicia un decidit coqueteig amb la Pepona mentre demana de parlar amb Don Igi d’un compte pendent. Mentrestant els clients canten amb sornegueria.
Don Igi, que inicialment es mostra pretensiós i segur de si mateix, inicia –amb els primers signes de temença i angoixa– el seu irrefrenable procés cap a la bogeria. El Jándalo li assegura que ha vingut precisament a demanar-li diners i que si no els obté, està disposat a dir públicament les causes de la seva relació, ja que està lliure de la darrera condemna. Fa broma sobre els atractius de la Pepona, convida els presents a una copa i se’n va amb els parroquians que fan gatzara i canten una masurca.

Escena quarta
Resten sols la Pepona i Don Igi, que està mort de por. Empès per la inesperada presència del foraster, Don Igi es confessa davant la Pepona amb una versió exculpatòria d’uns fets terribles del seu passat: l’assassinat de la Baldomerita, la seva primera dona. Don Igi acusa del crim el Jándalo, segons ell fill del primer matrimoni de la Baldomerita: “La va matar per heretar”. Un fill, segons l’interessat relat de Don Igi, desnaturalitzat, detestat per la mare. En descobrir aquest que els béns de la difunta estaven hipotecats per Don Igi, el seu segon marit, per fer-los rendir més, el denuncià pel crim comès a la Justícia mexicana, enemiga de sempre dels espanyols adinerats. Don Igi va ser condemnat i a més de complir la condemna va haver de liquidar el negoci que tenia a la ciutat de Toluca. La reacció de la Pepona és clara, no vol que Don Igi –que se sent vell i aterrit, i està disposat a pagar per no perdre el seu prestigi al poble– deixi anar ni un cèntim. Fa beure a Don Igi per donar-li valor i fer-li oblidar la difunta, de la qual el Jándalo té els ulls. Li proposa que ella entretindrà el xicot, que la busca, i, mentre, ell li pot clavar el punyal per l’esquena, igual com va fer amb la vella. Don Igi, agraït per la idea i el coratge que li inspira la Pepona, decideix dur a terme la proposta i enterrar-lo sota els llimoners.

Escena cinquena
En el silenci de la nit s’escolten els cops d’aixada de la Pepona per cavar la futura tomba del Jándalo. Se sent des de fora el cor que canta una &copla$ amenaçadora i la proximitat de la rondalla de mossos, entre els quals hi ha el Jándalo. La Pepona apareix a la porta amb l’eina a la mà. Don Igi li demana silenci amb un dit a la boca i els de la rondalla tornen a cantar, borratxos. La dona li recorda que tingui a punt la daga.

Escena sisena
A la llum de la lluna, la Pepona es mostra provocativa i el Jándalo se li acosta seductor. Don Igi mira la conversa, horroritzat, i una vegada més ella es mostra segura i dominant la situació, però contenta de ser objecte del desig del mascle. La Pepona li diu que torni quan no hi hagi públic.

Escena setena
Don Igi està gelós de les maniobres seductores de la Pepona i el Jándalo. Ella, efectivament, continua amb la seva idea claríssima: el festejarà aquesta nit, el vell ha de fer veure que no ho veu i no s’ha de moure fins al moment precís de clavar-li per l’esquena el punyal que té amagat a la màniga.

Escena vuitena
Don Igi ofereix una copa al Jándalo quan arriba. Continua amb les insinuacions d’abans, malgrat la irritació de Don Igi, i el Jándalo insisteix amb la qüestió dels diners i demana tres mil pesos i també emportar-se la dona amb ell.
El Jándalo abraça apassionadament la Pepona, que respon al seu desig i alhora indica al vell amb el seu dit a l’aire l’esquena del Jándalo. La Pepona perd l’esma als seus braços i aviat sent com es refreda sobre la seva boca la boca del Jándalo mort.
La Pepona entona aleshores un apassionat cant ple d’erotisme al cadàver, «Flor de mozo», al qual demana insistentment que la torni a besar, «¡Bésame otra vez, boca de piedra!», mostrant un gran sentiment de culpabilitat per haver-li donat la mort i ignorant completament Don Igi, que queda estupefacte davant l’escena. S’escolta de sobte en l’escena una cançó que canta el cor sobre les campanes que toquen a morts. Don Igi insisteix a cavar el forat i cremar la roba del difunt fins que, horroritzat davant l’actitud insistent de la dona, la insulta: «Vil ramera», i afirma que més li hauria valgut cedir al xantatge.

versió per imprimir